Últims preparatius.
El divendres a la tarda la Txell i jo invaïm el menjador amb tot el material que creiem que necessitarem al dia següent: bicis, porta mapes, roba, boudries i algun ferro, menjar i una pila de petites eines com brúixoles, frontals... Quan molta estona més tard ja ho tenim tot endreçat i repartit a les caixes, ho carreguem a la furgo i sortim a la carretera.
Ja és fosc quan arribem a Llorà. Venim a participar en el Raid Girona X-Perience Vall del Llèmena 2012. Agafem el que portem per sopar i entrem al “terra dur” on la organització ha montat unes taules. Sopem amb calma, xerrem una mica amb un parell de nois que demà també competiran i poc després marxem a dormir.
Hem de matinar bastant per validar la nostra inscripció, recollir el primer mapa, esmorzar i fer els últims preparatius abans de pendre la sortida.
A les nou del matí fem el briefing i molt poc després comença el raid.
La primera secció són 12 Km de BTT fins arribar a Sant Martí de Llèmena. Des d’un principi ens hem plantejat aquest raid amb la intenció que jo aprengui a portar mapa i agafi experiència. No tenim cap altra aspiració. Així que sortim del pavelló de Llorà portant jo l’orientació. La meva inexperiència llegint mapes i la dificultat de fer-ho mentre pedalejo fa que ens col·loquem ben aviat últims amb un altre equip, el Komando Cerveza. En Jota i en Jesús, són companys de Premià i aprofiten l’estona que anem junts per donar-me alguns consells i fer conya
Arribem tots quatre a Sant Martí de Llèmena, deixem les bicis, agafem el mapa de la següent secció i sortim corrent. Trekking d’uns 12 Km, que per nosaltres s’han convertit en ens en van sortir uns quants més), amb un ràpel de 80 m. Per pujar la muntanya tots quatre escollim la mateixa ruta: Agafem una pista ampla que desemboca en un corriol i una mica més tard comença un laberint de rieres i paisatges dignes d’un conte de fades. Molsa per tot arreu, arbres caiguts i corriols inexistents. On estem? Dubtem de la nostra ubicació i en Jota i en Jesús decideixen baixar i anar a buscar la pista principal. La Txell i jo seguim endavant, però com que els dubtes no desapareixen fem marxa enrera fins a trobar-nos en un punt des d’on puguem reubicar-nos. Ella ressegueix el mapa amb molt de compte i tornem al punt on estàvem, El que el mapa indica com a corriol no existeix i anem més estona de genolls, sortejant branques i esquivant esbarzers, que caminant.
Finalment, esgotats de la lluita amb la natura i el bosc, trobem el corriol que enllaça amb el que hauríem d’haver pujat nosaltres. Per fi! Ens orientem de nou i ja podem començar a córrer. Trobem la primera fita del trekking i una mica més animats anem a per la segona. Poques vegades he trobat una fita tant amagada. Tardem una eternitat en trobar-la i una altra vegada hi arribem fent el “jabali”. El tercer control està al final del ràpel, però abans l’hem de fer. Hi ha una bona cua d’equips esperant per baixar la paret de roca o sigui que allà ens tocarà passar-hi molta estona abans no sigui el nostre torn. Descansem, i menjem una miqueta mentre discutim l’estratègia. Ens haurem de saltar un parell de seccions si volem entrar dins del temps de tall i l’últim tram del trekking tornaré a ser jo qui portarà el mapa. Unes dues hores més tard per fi ens toca baixar. Em preparo i disfruto d’aquest ràpel de 80 metres. Lliuro corda i en molts pocs minuts, la Txell arriba on l’estic esperant.
Jo estic desorientat amb el mapa, però gràcies a ella trobem ràpid com sortir d’allà. Resseguim el rierol i en pocs minuts li dic d’agafar un corriol que ja no deixarem fins arribar una altra vegada a Sant Martí.
En arribar al control de canvi, deixem una mica de càrrega i demanem a l’organització el mapa de l’orientació específica. La Txell se’l mira a consciència ja que les fites no s’han de fer linialment sinó en score i és important l’elecció del recorregut. Tria com atacar-les i em dóna novament el mapa indicant-me com ho podem fer. Anem ràpid i mentre oriento ella em va ensenyant trucs per trobar millor les balises.
Tornem a canviar de secció, agafem fruita, bebem una mica d’aigua i sortim a córrer cap al següent punt de control. La secció és Riuing, gairebé uns 4 Km, de recorregut. Arribem per la carretera fins una fita que es troba a la part més alta del riu i a partir d’aquí toca baixar per buscar la segona balisa. Durant els primers moments encara podem anar vorejant l’aigua, però és complicat a causa de la vegetació i optem per ficar-nos en el riu. Les pluges dels últims dies fa que baixi més cabdal del que s’esperava i l’aigua m’arriba més amunt dels genolls i la Txell, que és una mica més baixeta, encara ho pateix més. L’aigua està gelada i els peus i les cames fan mal.
Anem avançant, entre relliscades, algun tram per la vorera i molts d’altres pel mig del riu fins a trobar la fita que indica el final de la secció. La marquem i sortim corrent fins el punt de control de canvi.
Ens queda molt poc temps i anem xops. Carreguem tot el material, pugem a les bicis i per sort ara és la Txell qui porta l’orientació. Comencem una altra secció de 12km en BTT. Avancem molt ràpid i trobem el camí correcte sense parades ni dubtes. El temps juga en contra nostra i cada vegada ens obliga a anar més ràpid.
Finalment entrem a Llorà quan passen dos minuts del temps reglamentari, això ens penalitzarà punts. Ja només ens queda fer l’última prova:Tir amb arc. No ho he fet mai i el resultat no és gens dolent ja que clavo les dues fletxes una al costat de l’altra, a menys d’1 centímetre de distància. La Txell, tot i dient-me lo dolenta que és, fa una diana.
S’acaba el raid.
Fem una dutxa i recollim el poc menjar que dóna l’organització. Ens sentem a dinar-berenar amb els altres equips mentre esperem l’entrega de premis. En Jesús i en Jota ens comenten que no hem quedat últims, que un altre equip a quedat per darrere nostre. Tot i quedar tant malament, tot i que no fa cap il•lusió aixecar-se a recollir el premi, ens portem la primera posició en categoria aventura mixte ja que no hi ha cap altre equip.
He disfrutat, he après, he passat bons moments i d’altres amb una mica més de tensió, però vull donar les gràcies a la meva companya, la meva mestra, a la persona que ha sacrificat la competició per fer-me costat i ensenyar-me.
En fem un altre?
