Salva en un camí que no el porta enlloc.
Amb l’Ona, la Txell, la Maria, en Carles i la Nala fem una escapadeta a Collsuspina per escalar una mica i així ensenyar-lis una de les escoles d’escalada a on havia passat bons dies d’escalada en companyia de grans companys.
Escalada tranquila i sense pretensions. Trobem un grupet de gent, però estem força tranquils i no ens molestem. Ens possem en Curset 5b i després també fem Aresta 4b. Amb Aresta no hi ha problema i tots la repeteixen sense problemes. Fins i tot en Carles la acaba obrint. Amb Curset es barallen, però l’entrada és rara i durilla i els tira cap enrere.
Ja que està passada la corda aprofito per provar el 6b+ que va per la placa que queda entre mig de les dos vies. Després d’haver-la encadenat més d’una vegada -ja fà molt de temps- soc incapaç d’aixecar els peus de terra. Veig i recordo - o crec recordar - com eren els passos, però no aconsegueixo mourem. Ni tan sols penjat i provant els passos aïllats aconsegueixo fer més d’un moviment seguit. Desisteixo amb la cua entre les camest - he perdut molt més del que m’esperava. He millorat en les curses de muntanya però he perdut el poc que tenia d’escalador.
Unes llagrimetes d’anyorança i tornem cap a casa que l’Ona torna a reclamar la seva estona.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada